Mapa web Contacte Cercador

Denominacions d'origen


Al delta de l'Ebre, el cultiu de l'arròs es va iniciar a finals del segle XIX, a partir de la inauguració dels canals de rec, que aprofiten l'aigua de l'Ebre. Des de llavors, la transformació i la colonització del Delta, marcada pel cultiu de l'arròs, ha estat enorme: poques vegades un cultiu s'ha adaptat tan bé a les condicions que oferia una terra, i poques vegades una terra i una gent s'han vist tan canviats i enriquits a partir d'un cultiu, en un període de temps similar. Els arrossars i la resta del Delta conformen avui una de les principals zones humides de la Mediterrània. Entre les varietats que avui es comercialitzen, com ara l’arròs blanc de categoria comercial extra, domina la producció de la varietat Bahía, seguida de la Tebre, la Sénia, la Fonsa, la Montsianell i la Bomba, una joia gastronòmica, que destaca sobre les altres varietats per la seva gran qualitat. La DOP , constituïda pels termes municipals d'Amposta, Deltebre i Sant Jaume d'Enveja i també part dels que comprenen els municipis de l'Aldea, Camarles, l'Ampolla i Sant Carles de la Ràpita, assegura que més d'un noranta per cent dels grans que es comercialitzen estan sencers, sans, nets i sense cap defecte.
 
Les clementines, conreades a les comarques del Baix Ebre i el Montsià, són un híbrid entre la mandarina comuna i la taronja amarga. El seu cultiu es va iniciar durant la segona meitat del segle XIX, després de la construcció dels canals de reg. Amb tot, no va començar a experimentar una important embranzida fins a la dècada dels anys 60, del segle passat, en avançar l'expansió de les zones de regadiu. Les tres principals varietats que es produeixen: la Clementina fina, la Clementina hernandina i la Clemenules, comparteixen una gran qualitat gustativa, gràcies al seu alt índex de maduresa, i un percentatge de suc, que és superior als altres. Les Terres de l'Ebre es troben, pràcticament, al límit septentrional de la zona de producció d'aquest cultiu.
La conjunció dels rigors climatològics amb l'aposta per varietats poc primerenques propicien cada any un fruit amb molt de sabor i aroma diferenciats, amb un període de maduresa molt prolongat en el temps. També destaquen la gran consistència de la seva pell, el color intens de la polpa i de la pell, i el seu aroma, molt perfumat. La bona valoració actual d'aquest cultiu, comercialitzat arreu en les categories extra i primera, és avui tan gran que el seu conreu, seguint tècniques de producció integrada, continua en plena expansió.


 


A la Ribera d'Ebre, riu i cultius queden encaixonats entre serres, cosa que afavoreix un microclima d'altes temperatures estivals i freqüents boires matinals que mantenen baixes les temperatures de l'hivern, amb una primavera i una tardor més fresques. Tot plegat afavoreix el repòs hivernal dels presseguers, els quals esclaten a la primavera amb una gran florida que dóna lloc a un fruit més dolç i primerenc, que en altres zones.
Entre les diferents varietats de préssecs i nectarines cultivades en predomina una de carn groga, amb la pell d'un vermell intens, i que destaca per la seva polpa, molt sucosa i de sabor intens, degut a un elevat contingut de sucre. Una polpa que, madura, apareix totalment o parcial despresa del pinyol. Tot i tractar-se d'un arbre tradicionalment cultivat per al consum local, el seu cultiu es va estendre a partir dels anys 60 del segle passat, amb l'extensió dels regadius, introduint-se tot un seguit de varietats comercials, destinades a substituir a les locals i a convertir-se, més tard, en el principal cultiu fruiter de la comarca. Avui dia, el seu conreu segueix tècniques de producció integrada, la qual cosa dóna al fruit un important valor afegit, i s'està treballant perquè obtingui la qualificació d'Indicació Geogràfica Protegida.
 

Les vinyes de la Terra Alta, es cultiven en un entorn de clima mediterrani, de minses pluges i una forta insolació, en terrasses de un sòl pobre en matèria orgànica, situades a tres-cents metres sobre el nivell del mar, en una orografia accidentada, que les disposa a fer raïms que produeixen uns vins amb caràcter, forts i estructurats. Entre els vins produïts sobresurten: els blancs, d'aroma afruitat i color peculiar, perfectament identificables per l'aportació de la Garnatxa blanca; uns negres moderns, amb cos, afruitats i carnosos; uns rosats saborosos, i, també, uns vins dolços i rancis. Tots expressen amb molta profunditat el caràcter mediterrani de la DO. L'aïllament respecte de les principals rutes comercials vinícoles ha fet que, tradicionalment, la seva producció es destinés al mercat local; avui, però, aquests vins competeixen en solvència amb els millors vins, arreu del món. A les tradicionals varietats Garnatxa blanca, Macabeu, Parellada, Garnatxa negra, Garnatxa peluda i Carinyena, s'hi ha sumat, recentment, unes altres com la Sauvignon blanc, la Muscat, la Chardonnay, la Syrah, la Cabernet sauvignon, la Merlot i l'Ull de llebre. Actualment la DO Terra Alta és el fruit d'una intensa i antiquíssima selecció, que ha donat força i caràcter a un dels tres aliments principals de la cultura mediterrània.

La Terra Alta presenta unes condicions climatològiques i orogràfiques excepcionals per a un cultiu tan important i tradicional com és el de l'olivera. L'oli d'aquesta comarca prové majoritàriament de la varietat Empeltre, una olivera antiga que, al segle XVI, era la més important d'Aragó, per la gran qualitat del seu fruit, adient tant per a almàssera com per al consum de les olives, posades en negre. El predomini d'aquesta varietat també es dóna als municipis riberencs d'Ascó, Flix i Riba-roja d'Ebre, que són integrats també per la DOP Oli de Terra Alta. El seu oli, que mostra una coloració groga, és afruitat en el moment de la recol·lecció, i es va tornant dolç a mesura que avança la campanya, amb connotacions aromàtiques que recorden l'ametlla i la nou verda. És conegut especialment per la seva finor i suavitat. A aquesta varietat l'acompanyen, en una proporció més petita, tres varietats d'olives, de qualitat reconeguda en altres denominacions d'origen: l'Arbequina, la Morruda i la Farga. A la comarca de la Terra Alta es conserven oliveres mil·lenàries, com ara l'anomenada “lo Parot”, d'Horta de Sant Joan, que testimonien l'antiguitat a la zona d'aquest cultiu, tan mediterrani.
 

Les comarques de Baix Ebre i el Montsià acullen possiblement els oliverars més antics de Catalunya, perquè hi abunden les oliveres mil·lenàries. Se'n cultiven a tots els municipis d'interior. De les tres varietats principals que conformen aquesta Denominació d'Origen Protegida, la producció que domina (ocupa gairebé la meitat de la superfície dedicada a l'olivera) és la Morruda, una varietat que destaca pel seu gust aromàtic, i que va néixer als Reguers, coincidint amb l'expansió de l'olivicultura a la zona, durant els segles XVIII i XIX. L'altra varietat important és la Sevillenca, de tronc més tortuós, que es va estendre en el transcurs del segle XV, que, a nivell local, es consumeix també en verd, amanida amb herba d'olives (sajolida) i fulles de garrofer. I, finalment, l'olivera Farga, que és la d'arbre més monumental. Aquesta varietat portada pels àrabs a l'època medieval, dóna un oli molt fi, de gran qualitat.
En conjunt, tot l'oli d'aquesta DOP és remarcable per la seva qualitat, la qual prové d'una selecció secular i autòctona, que revela l'antiguitat d'aquest cultiu tan emblemàtic de la dieta mediterrània.

Destaquem